La Sandra Gonfaus és sòcia treballadora de Trama, una cooperativa que treballa la sensibilització a través de la cultura membre de la CELS de La Lleialtat. També és la impulsora de les Jornades contra la Grassofòbia i la Violència Estètica, que van néixer com el seu treball de fi de màster. Els dies 9 i 10 d’octubre la Lleialtat n’acull la quarta edició. Hi hem parlat de com van començar, de què entenem per grassofòbia i de per què, en ple auge del discurs salutista, cal més que mai trobar-se i fer comunitat.
Qui sou la Cooperativa Trama i quina és la vostra relació amb la Lleialtat?
Trama és una cooperativa de l’economia social i solidària que es dedica a la sensibilització a través de la cultura: fem tallers amb perspectiva coeducativa, jornades, cicles… Amb la Lleialtat hi tenim una relació molt estreta des del principi. Formem part de la Coordinadora d’Entitats per la Lleialtat Santsenca (CELS) des que es va constituir, i també de la Comissió de Benestar i Cures. Des d’aquí impulsem cicles com Contes en Revolta i aquestes jornades.
Com neixen les Jornades contra la Grassofòbia i la Violència Estètica? Quina necessitat vau detectar per impulsar-les?
Neixen de la necessitat de trobar-nos. Avui en dia podem accedir fàcilment a la informació, a través del mòbil, de les pantalles, dels llibres… però ens faltava compartir i trobar-nos. També volíem desmuntar la idea que això es pot treballar des de la individualitat. És el discurs que s’ha anat estenent aquests últims anys des del body positive: si t’estimes i et cuides, això passarà. I no és veritat. És una lluita col·lectiva, perquè el problema és de la societat. Per això necessitàvem trobar-nos i entendre que no és una cosa que ens passa aïlladament a una o dues persones, sinó que és col·lectiva i estructural.
A Catalunya no hi havia cap espai així. A Canàries se’n van fer durant un parell d’anys i a Euskadi en va sorgir una edició, però nosaltres som les que en portem més.
Què enteneu per grassofòbia? I per “violència estètica”?
La grassofòbia són les violències que patim les persones grasses pel simple fet de ser-ho. És una violència estructural i sistèmica, és a dir, que passa a tot arreu i a totes hores. A més, es basa en la idea que som culpables de tenir el cos que tenim i que, per tant, ens mereixem el rebuig de la societat. Per això aquesta opressió és tan particular: es dona per fet que la culpa és nostra per no seguir les normes de vida saludable, encara que ningú no tingui cap informació sobre la nostra salut. El cos no dona informació sobre la salut d’una persona.
La violència estètica són totes les violències que patim per ajustar-nos al cànon que s’ha establert com a ideal, el que se suposa que hem de voler tenir. És important dir que aquestes violències poden venir de l’entorn o de la societat, però també de nosaltres mateixes. Van des de les operacions per modificar el cos o les ungles acríliques, que són dolentes per a la salut, fins a com ens parlem, com ens sentim, com ens relacionem o com vivim l’exclusió social.
«El cos no dona informació sobre la salut d’una persona.»
Per què es posa el focus especialment vers les Dones i les Dissidències de Gènere?
Històricament, el cos de les dones ha estat sota vigilància, i en la pressió estètica encara més: és una manera de tenir-nos controlades. A més, hi ha la mirada interseccional i feminista que a Trama posem en tot. No és el mateix una dona grassa negra que un home gras, perquè s’hi creuen més opressions. Tot i que, és clar, sabem que els homes també la pateixen.
Arribeu a la quarta edició: com han evolucionat des de la primera fins ara?
La primera es va fer amb un pressupost molt limitat, en part perquè va ser el meu treball de fi de màster, i la vam fer a la sala 1 de la Lleialtat. El segon any vam decidir que calia més aforament, perquè cada cop venia més gent i hi havia molt d’interès. El primer any va ser una mena de prova pilot per veure què en sortia: no sabíem què en pensaria el públic ni com ho viuria.
Una de les coses que més ens va sorprendre, i on posem el focus cada any, és la participació del públic. Aquell primer any el format era més aviat de ponència, del tipus «vinc a explicar-te la meva història», i el públic només participava en la ronda final. Però la necessitat era tan gran que hi havia moments en què el públic ocupava més espai que la ponent. Per això, des del segon any, vam decidir que la gent havia de poder participar més. Cada vegada deixem més espai perquè el públic pugui parlar, perquè no hi ha gaires espais per parlar d’això i, quan n’hi ha, s’aprofiten. També fem tallers, que són més dinàmics i afavoreixen la participació, i a la nit fem la Festa Gorda, un espai més lúdic on podem parlar des d’un lloc més relaxat. Crec que la participació del públic és el que més ha evolucionat en aquests anys.
S’han generat iniciatives a partir de les jornades que hagin tingut vida pròpia més enllà?
Sí, des del primer any. Una de les coses que ens va fer més il·lusió va ser saber que se’n van generar dos grups d’activisme i militància gorda: La Gorda i Squad Maresme. El projecte d’Squad Maresme mola molt, perquè es basa simplement a anar en grup a activitats que habitualment no fem. A les primeres jornades ens vam adonar que una de les frases més repetides era «aquesta opressió m’ha robat la vida», o «m’ha robat l’estiu»: «fa deu anys que no vaig a la platja». Veure això va fer que la gent s’animés a crear espais on poder gaudir de la vida i viure com qualsevol altra persona.
«Una de les frases que més hem sentit és “aquesta opressió m’ha robat l’estiu”: fa deu anys que no vaig a la platja.»
Com valores l’estat actual del debat sobre la grassofòbia? Hi ha hagut avenços els darrers anys, o queda molt camí per recórrer?
Crec que durant molts anys sí que hi va haver una millora arran del body positive i de tots aquests discursos. El problema és que se centraven massa en la individualitat, en l’autoestima, en cuidar-se… i no posaven el focus en la societat, que és la que ha de canviar les seves accions i la manera com ens fa viure. Ara, aquest discurs del body positive, que tant s’ha criticat des de l’activisme antigrassofòbia, està desapareixent en favor del discurs salutista i d’una nova medicalització, amb medicaments com l’Ozempic. I això demostra que, per molt que vinguin de l’àmbit sanitari, no els importa la nostra salut, sinó que estiguem primes.
És un meló molt difícil de treballar amb el personal sanitari i amb el discurs mèdic. El missatge de «has d’estar guapa, bonica o prima», moltes vegades gràcies als feminismes, ja no funcionava, i ara el que s’ha imposat és el salutista: has d’estar sana. Com si el meu cos no pogués estar sa si és gras, i com si un cos sa valgués més que un que no ho és. Ara mateix vivim un moment complicat, de retrocés. Però bé, aquí estarem.
«Abans era “has d’estar prima”; ara és “has d’estar sana”. Com si un cos sa valgués més que un que no ho és.»
Creus que això té relació amb l’auge de l’extrema dreta?
És clar. El cos de les dones sempre ha estat vigilat i, en temps d’auge de l’extrema dreta, evidentment el volen controlar encara més.
Hi ha algun avenç positiu que sí que vegis?
Sí, gràcies a les xarxes socials. Les critiquem i les demonitzem moltíssim, i és veritat que tenen una influència terrible en l’aparença física i en com la vivim, però també han ajudat a crear comunitat. Si no fos per les xarxes, jo no hauria arribat a aquest activisme, que tant m’ha ajudat a sortir del núvol gris que era la grassofòbia a la meva vida. Per tant, enmig de tot aquest discurs sobre com n’arriben a ser de dolentes, les xarxes també tenen coses molt bones, i una és aquesta: fer comunitat.
Què trobarem de nou en aquesta edició que vulguis destacar?
Aquest any, a més de la mirada interseccional que hi posem sempre, hem volgut que les jornades tinguessin un fil conductor, i hem decidit que fos la quotidianitat. En el nostre dia a dia hi ha moltes situacions travessades per la grassofòbia i la violència estètica, i aquest any volem posar el focus precisament en aquestes experiències i en les eines que podem construir per viure-les millor. A partir d’aquí hem plantejat bona part de les converses, ponències i tallers de l’edició.
També podem avançar que comptarem amb Eva Cabezas, còmica i guionista, que tancarà les Jornades amb Curvy, un monòleg en què aborda amb humor i ironia la grassofòbia, els cànons estètics i les contradiccions que travessen els nostres cossos.
I a la nit, acabarem amb la Festa Gorda, que aquest any celebrarem a La Base, Ateneu Cooperatiu del Poble-sec, com a espai de trobada, celebració i gaudi per tancar les Jornades.
Us hi esperem els dies 9 i 10 d’octubre!
