La Lourdes i el Pol són mare i fill, i des del 2024 gestionen El Corralet, el cafè de la Lleialtat. Ella, mestra de formació i cuinera de professió; ell, biòleg reconvertit a la cuina, han convertit el bar interior de la Lleialtat en un espai difícil de classificar: una cafeteria de proximitat, un punt de trobada i, sobretot, com diuen ells, el menjador de casa del barri. Amb ells parlem de cuina de temporada, de preus populars i del que passa quan un bar s’instal·la al cor d’un projecte comunitari.
Qui sou i com vau arribar a la Lleialtat Santsenca?
L: Som el Pol i la Lourdes, mare i fill. La nostra arribada a la Lleialtat va ser gràcies al meu nebot, que és ballarí i ha fet algunes residències aquí i té molt bona relació amb membres de l’equip. Quan van treure una convocatòria perquè el bar estava tancat, ell em va animar a presentar el projecte. El vaig escriure pensant que no sortiria -érem nous en tot allò comunitari- i va sortir. Portem gairebé tres anys, molt contents i il·lusionats amb tot plegat.
D’origen el Pol és biòleg i jo soc mestra, però tots dos hem treballat a la restauració: el Pol havia estat a la cuina d’un hotel i també havíem fet càterings a domicili. Autodidactes, diguéssim.
Què és el Corralet, quins serveis oferiu i com encaixa dins el projecte de la Lleialtat?
P: El Corralet és una cafeteria. Oferim plats del dia de dimarts a divendres, d’una a tres i mitja, i càterings per a grups que venen a fer activitats a la Lleialtat.
Com a bar interior, som un espai de pas: tota la gent que transita per la Lleialtat acaba coneixent-nos. La nostra relació és bàsicament amb la gent que es mou per l’espai. Tot i que portem gairebé tres anys, encara hi ha gent que entra i diu “ah, això és nou!”, i els hem de dir que fa temps que hi som.
Què aporta tenir un bar dins d’un espai comunitari? Hi ha coses que passen aquí que no passarien en un altre context?
L: Per a la gent que ve a les activitats, el Corralet és un punt de reunió abans o després. Però el que més ens aporta a nosaltres és la sensació que és com el menjador de casa: aquesta va ser la primera idea que ens va rondar pel cap quan vam plantejar el projecte, i és el que s’ha acabat generant.
Hi ha una familiaritat molt especial: sabem qui vindrà aquest dijous, què pren, com es diu… La gent que ve busca precisament això, un punt de calidesa, no un espai fred on esperar cinc minuts abans d’entrar a classe.
I hi ha coses que passen aquí que en un bar convencional no passarien. Per exemple, molta gent ve amb el seu propi dinar de casa, el tàper, i aquí poden fer-ho perfectament. En un bar del carrer et dirien que no. Aquí és possible precisament perquè és l’espai que és, i això genera que convisquin les dues coses d’una manera molt natural.
La primera idea que ens va rondar pel cap va ser convertir això en el menjador de casa.
Com definiu el model de restauració que feu? Què el diferencia d’un bar convencional i com gestioneu l’equilibri entre proximitat i preus accessibles?
P: El model és tradicional i familiar, basat sobretot en el producte de temporada, de proximitat i ecològic quan és possible. Agafo la llista de verdures de temporada, en trio cinc o sis i muntem els plats a partir d’aquí. Hi ha productes que tenim limitats, com el peix o la paella, perquè el preu no encaixa amb el que pot consumir la gent que ve aquí. En canvi, tenim l’avantatge que som un país amb molta varietat de verdures, i a més molta gent prefereix opcions vegetarianes o veganes, que també van millor si t’has de posar a treballar després.
El criteri principal no és tant el preu com la temporalitat dels productes. No tindria cap sentit oferir, posem per cas, un mousse de pinya: primer perquè la pinya ve de Costa Rica, i després perquè no encaixa amb el tipus de cuina que fem.
L: Sabem que estem oferint menjar per a gent que dina fora de casa cada dia, i no podem fer plats de quinze euros com faria un restaurant convencional. Intentem mantenir els preus baixos sense perdre la qualitat del producte.
Amb les begudes fem el mateix: les cerveses són de Santa Coloma i de Rubí, els refrescos els fan a Sant Andreu…Tenim la cervesa de Capfoguer, que és una cooperativa i encaixa molt amb els nostres valors. I quan comprem, ho fem al mercat i als comerços petits del barri. Si ja s’estan morint, almenys que no sigui per la nostra banda.
Si els comerços del barri s’estan morint, almenys que no sigui per culpa nostra.
Heu detectat que s’hi generin vincles? Alguna anècdota curiosa?
L: Els vincles que reconeixem més són els que establim nosaltres amb la gent que ve. La Pilar, per exemple, és una senyora que fa moltes coses aquí a la Lleialtat i que ens estima molt. Aquell tipus de relació és el que ens fa gràcia i el que trobem a faltar en altres llocs.
P: Com a curiositat, ens passa molt sovint que la gent s’acosta i ens pregunta com funciona. I jo els dic: tu demanes, jo t’ho serveixo i després pagues. I diuen: ah, com un bar normal! Exacte. La gent no acaba d’entendre si és un espai privat, només per als membres, o obert a tothom. Té la seva gràcia, i lliga una mica amb el concepte de menjador de casa: la gent no ho ubica del tot.
Com és treballar junts, mare i fill? Teniu rols diferenciats?
L: Treballar amb el Pol és el millor que m’ha passat en la vida. Ens portem molt bé des de sempre, ens ho diem tot i no tenim problemes de relació. Això és molt important en una feina que a vegades és dura i en què fas moltes hores seguides.
P: Tenim rols diferenciats -ella s’ocupa de la sala i jo de la cuina- però hi ha certa porositat. Si he de fer un cafè, el faig; si ella pot fer els pastissos, els fa. Ens anem passant les coses. Me’n recordo d’un càtering per a 150 persones on jo anava donant ordres a tota velocitat -“fes el pa amb tomàquet!”-i algú va passar i ens va dir que no ens discutíssim. Però no és discutir, era la intensitat del moment. Hem partit d’una bona relació de vida i a la feina és el mateix.
Quins projectes o novetats teniu aquesta temporada? I quins són els principals reptes?
P: Sempre estic intentant aplicar tècniques noves, però cal valorar el temps i les mans que tenim. Ara mateix donem menjar a unes 50 o 60 persones a la setmana, i això té el seu ritme. Un projecte que estem madurant és un menú de degustació mensual, un dia al mes, per poder omplir tota la sala i oferir alguna cosa diferent.
L: El repte principal és el mateix que quan vam començar: que el menjador dels migdies estigui ple de manera regular. Hi ha dies que se’ns acaben els plats i d’altres que ens els mengem nosaltres. No és una qüestió de varietat, perquè la carta canvia cada setmana i fins i tot dins de la mateixa setmana incorporo plats nous. Cada cop que vingueu trobareu coses diferents.
El que ens limita és que, en ser un bar interior, no podem publicitar-nos a fora. Tot s’ha d’anar construint de mica en mica. En els darrers dos anys hem passat de servir unes 20 persones a la setmana a gairebé 60, que ja és un canvi significatiu. En un futur ideal funcionaríem per reserves, per saber exactament les racions que hem de fer. Però ja arribarà.
Avui dia els càterings ens ajuden molt a sostenir el projecte, perquè l’espai sol no manté dues persones al peu del canó. Però animem tothom que vingui a dinar: és molt assequible, no és un menú de setze euros, i tothom que ens coneix repeteix.
